PREMIS I CÀSTIGS

Pares: us proposem un tema que a tots ens preocupa moltíssim, els premis i càstigs ... des que es lleven fins que se'n van a dormir se les ingenien totes per fer allò que no han de fer!!!

La Lídia Gumà, mare de l'escola i Psicopedagoga ens parla de les seves experiències. Us animem a què feu els vostres comentaris i ens doneu més idees!!

Tots els pares utilitzem en algunes ocasions els premis i càstigs com instrument per educar als nostres fills. Tant un com altre són mètodes que ens poden servir de gran ajuda per anar rectificant la conductes dels nostres fills. Tot dependrà de com les utilitzem i les adaptem a la nostra realitat familiar...

Jo penso que aquests mètodes són eficaços si no els utilitzem amb excessiva freqüència. Els càstigs s’haurien d’utilitzar només en els casos en el que, havent parlat prèviament amb el fill, havent pres mesures prèvies i havent-li exposat les conseqüències de la mala conducta no hagi tingut efecte i els premis, en el cas que vulguem reforçar una bona conducta i desitgem que es repeteixi.

ELS PREMIS

Els premis ens serveixen per reforçar la bona conducta. Si immediatament després de que el nostre fill realitzi una tasca que volem que es repeteixi o després d’una bona acció passa alguna cosa gratificant per ell, tendirà a fer el mateix amb més freqüència.

Ara començo a deixar sols als nens a casa, el quart d’hora que tardo en anar a buscar una barra de pa. L’altre dia ho vaig fer i en arribar a casa m’havien preparat una sorpresa: mentre jo era fora, entre els dos, van decidir de posar-se el pijama, endreçar la robar bruta i amagar-se perquè la sorpresa fós més gran. Quan vaig arribar i vaig veure la seva cara de felicitat, sabent que jo me n’alegraria molt del que havien fet vaig pensar immediatament que els havia de premiar i en dos segons em va passar pel cap de dir: “ de lo bé que us heu portat us compraré….”, però vaig veure de seguida que amb un dels meus millors somriures i una forta abraçada en van tenir prou, no calia aquell premi material que potser masses vegades ens surt de seguida. A més, vaig fer durar l’anècdota una setmana sencera: davant del pare quan va arribar a la nit, davant de la iaia, a casa de la tieta, i cada cop que explicava la història ells somreien d’orella a orella talment com la reacció que fa provocar el millor dels premis!

Ara bé, el primer euro que els va caure a les mans el dia que l’avi els el va donar per haver-lo ajudat a recollir les males herbes del jardí de casa seva, sense cap baralla ni crit, també va ser una festa!!

Amb això nomé vull fer-vos reflexionar sobre el fet que depèn de nosaltres i només de nosaltres, el valor que els nen tinguin dels premis. Si sempre els premiem amb un premi material mai en tindran prou i ells demanaran i demanaran cada cop més ( la segona vegada que el meu sogre els va donar un altre euro van dir: “ només un euro?? Ara ens en mereixem dos no?”) , però si per costum intentem que el premi sigui efectiu o utilitzem una sortida que ja havíem planificat fer... o un cine que ja estava previst…, els valors canvien…

Amb premi material o no hauríem de tenir sempre clara una cosa: hem d’elogiar la conducta i no al nen. Hem de dir, per exemple: “el què heu fet està superbé! Que contenta que estic!!” i no : “ sou els millors!” sinó podem provocar una imatge d’ells mateixos, massa elevada, que en el moment en que facin alguna cosa que no s’hi ajusti, pot arribar a provocar frustració i baixa autoestima.

ELS CASTIGS

Per mi, el problema que té el càstig és que, si no està estretament lligat a la conseqüència d’haver fet malament una conducta, no soluciona res. El nen en comptes de reflexionar la seva mala acció i buscar la manera de corregir-la , aprofita el temps del càstig per fabricar pensaments d’odi i de venjança ( moltes vegades intentant desmuntar-nos emocionalment) ver la persona que l’ha castigat.

L’altre dia , en una baralla entre els dos meus , es va escapar un cop de puny per entremig. Sense pensar-ho dues vegades (mal fet...), vaig optar per obligar al del cop de puny a estar-se una estona a l’habitació, castigat ( li vaig dir: “ 5 minuts i després disculpes al teu germà”. Vaig haver d’anar i venir de l’habitació a la cuina com a mínim tres vegades.

En la primera la “conversa” va ser: - “tu ja no m’estimes, t’estimes més al meu germà que a mi….” – cridant; jo li vaig contestar: “ això no és cert, tu ets qui has fet el cop de puny i tu ets qui has de reflexionar sobre el què has fet , tu sol, a l’habitació” ; passat un minut, la segona “conversa”: “ si et penses que et faré cas…, ara surto de l’habitació i ja està…”- ho deia des del marc de la porta, amb una cama fora de l’habitació i l’altra dins- jo li vaig contesta: “ tu no surts de l’habitació perquè t’ho mano jo i ara, no t’hi estaràs 5 minuts sinó fins que jo ho digui!”; Passat un minut més i ja plorant, tercera “conversa”: “ Doncs vaja , quina mare que tinc…. quina merda…”; i llavors ja em va agafar la ràbia del tot i li dic: - Doncs no només estaràs castigat a l’habitació fins l’hora de sopar sinó que a més no jugaràs a la PSP aquest cap de setmana pel què acabes de dir!”

Doncs al final mira tu: que qui va acabar perdent vaig ser jo! em vaig penedir de les meves paraules en el moment en que, sense dir res, va demanar perdó al seu germà , que a pesar del cop de puny que havia rebut, l’havia anat a consolar i es va posar de la seva part en veure que estava plorant desconsoladament! Però… clar… vaig haver de seguir el càstig per aquell cop i prometre’m que intentaria reflexionar un moment la pròxima vegada que necessités utilitzar-lo .

A ningú li agrada castigar, no deixa de ser un abús de poder de l’adult davant del nen i moltes vegades no n’acabes traient res, tret d’una llarga estona de males cares.

Jo, cansada d’utilitzar frases com: “ com arribem tard al cole … us hauré de castigar” - “ si no us poseu el pijama ja veureu ….” – “ voleu que us castigui i apagui la tele? doncs deixeu de fer tonteries a la taula” des de les vuit zero-zero del matí fins a les nou zero-zero de la nit cada dia, cada setmana, cada mes…. vaig pensar que havia de trobar una solució per no haver d’estar castigant constantment.

A mi em funciona com a mètode de prevenció al càstig, els avisos constants i els pactes que faig amb els meus fills, molt abans de que pes pugui produir una situació de risc de càstig.

Ara, jo estic pelant patates a la cuina, al vespre, i ja els dic als meus nens que es vagin preparant perquè aviat els cridaré a sopar. Estic preparant la taula i els torno a dir que falta un minut perquè els cridi… i finalment, quan els crido, venen a la primera ( o més ben dit: ja no tenen motius per no venir a la primera). Jo puc anar fent els avisos, sense cridar i amb temps, i ells aprofiten aquest temps per anar acabant el què estiguin fent i preparant-se per quan ja els crido definitivament . Un problema menys que elimino del dia.

A l’hora d’anar a dormir, a casa meva, sempre hi havia problemes pel culpa del Bob Esponja! Si, si, aquell ninotet groc, molt mono ell, però que té més poder que les meves paraules es veu… Els meus nens acabaven anant a dormir enfadats amb mi, perquè no els deixava veure un altre capítol dels dibuixos aquests! Ells em deien cada dia: - “Mama, anirem a dormir quan s’acabi l’últim capítol de Bob esponja, vale?”. Com que ja vaig veure que els capítols no s’acaben mai ( ni de nit ni de dia) i que mai hi ha un últim capítol … mai podria dir-los que s’ha acabat per molt que apagués la tele, ells sabrien que no s’havia acabat… Aquí si que vaig haver de fer un esforç important, perquè el Bob esponja és el Bob esponja… Vam seure tots tres i els vaig haver d’explicar que el bob esponja està tot el dia a la tele i que no s’acaba mai, ho sigui que vam pactar dos capítols diaris. Ara, quan s’acaba el segon capítol, tanco la tele, ja no deixo que comenci el tercer i a dormir, sense problemes ( és el pacte, no?). Un altre problema menys que elimino del dia…

I així ho hauríem d’anar fent en totes les situacions del dia que ens provoquen riscos de càstigs fins a deixar el càstig només per aquelles ocasions en que surten imprevistos, que no s’han parlat abans, que no has pogut avisar o en que gratuïtament s’ha realitzat una mala conducta…

Podeu provar d’agafar una llibreta i un boli i tenir-los sempre a mà, i anar escrivint durant una setmana aquells fets que us han provocat un moment de crisis, amb càstig o no. Amb calma, posteriorment, intenteu analitzar com s’haguessin pogut evitar aquelles situacions i buscar solucions per prevenir-les. Al cap d’una setmana de provar-les es pot tornar a valorar si han estat eficaces o s’han de pensar altres solucions. Per exemple:

1.- “ Rabieta caprabo al super de sempre, on et coneix tothom. Un desastre. L’he deixat sense bossa de patates tot el cap de setmana”

Possible solució: La pròxima vegada donaré una llista ( o uns dibuixos o enganxines… depenent de l’edat) al meu fill de les coses que sé que pot agafar ell sol de les estanteries del super i així el tindré entretingut i col·laborador. Li facilitaré bones conductes.

2.- “Deures sempre a última hora. Castigat sense Wii dues setmanes”

Possible solució: Pactar un ordre de prioritats de les coses que s’han de fer cada tarda a casa, entre els dos, a veure si no hem de fer més els deures a les deu de la nit perquè ens hem passat la tarda jugant… i a sobre anar a dormir tots enfadats.

Ja em direu com us ha anat…

Per acabar unes recomanacions que podreu trobar en el llibre: “ com parlar als nostres fills perquè ens escoltin i com escoltar als nostres fills perquè en parlin” i que, a part d'animar-vos a tots a llegir-lo, us en faig cinc cèntim :

- Hem d’intentar no atacar ni elevar directament al nostre fill, sempre la conducta o la conseqüència que ha fet o provocat.

- Hem d’intentar manifestar sempre el que volem aconseguir del nostre fill: amb el premi que es torni a repetir la conducta per sempre i amb el càstig que no es torni a repetir la conducta mai més

- Hem d’intentar brindar l’oportunitat de rectificar al nostre fill, sempre. Se li ha de proposar alternatives contraries al què ha fet. ( si ha guixat la paret … la pot netejar per rectificar l’error que ha comès)

- Hem d’intentar, sempre que es pugui i que l’edat ho permeti, resoldre conjuntament el problema per fer adquirir bons compromisos als nostres fills.

I… molta paciència, paciència i paciència. Educar als nostres fills és molt difícil! i mai sabrem del tot si ho estem fent bé o no però, per intentar-ho hem d'arriscar-nos, provar coses noves, equivocar-nos i intentar anar canviant les estratègies fins a trobar la què s'adapta més bé a nosaltres, al tarannà de la nostra família i cadascun dels nostres fills.